dilluns, 3 d’agost del 2009

dijous, 23 de juliol del 2009

Cerdenya

La proliferació de les companyies low cost ha propiciat que s'haja ampliat el nombre de destinacions a les quals és més fàcil accedir actualment. Gràcies a Ryanair, València queda conectada a uns preus molt atractius amb Cagliari, la ciutat més gran de Cerdenya. En aquesta entrada vull oferir una primera impressió del viatge a la illa italiana, que comprén llocs com Alghero, Sassari, Olbia, la illa Maddalena, Nuoro o Cagliari, entre d'altres.
Una vegada arribat a la illa (una opció que no està malament és anar en vaixell des de Barcelona podent portar el cotxe dintre i es pot fer amb, per eixemple, Grimaldi Lines) és necesari llogar un cotxe per recòrrer la illa. Jo vaig a proposar-vos el recorregut que vaig fer, però aquest depén, obviament dels dies que es disposen i del lloc de arribada i tornada. Com he comentat, des de València s'arriba en avió a Cagliari, que està al sud de la illa. Des de allí vam començar el viatge per la autovía principal de la illa amb la destinació a Alghero, primera nit del viatge. Abans d'arribar hi ha dues aturades més que interessants: Oristano, un poble amb un casc antic prou bonic, on, a més, gaudirem, com a tota la illa, de la bona taula; i Bosa, un poble xicotet amb un encant especial vora el seu riu i que té una versió a dos kilómetres, Bosa Marina, on ens vam pegar el primer banyet. Obviament, si aneu en estiu a Cerdenya, no heu d'oblidar el banyador ni, en molts casos, el calcer necesari, doncs moltes platges són de pedra.
I arribem a la nostra primera parada gran: Alghero. Aquesta ciutat, on es parla català (tot i que sols vam tenir testimoni a l'oficina d'informació i turisme i als rètols dels carrers), té una ciutadela vora el mar d'allò més interessant. És un plaer deixar-se portar pels seus carrers i gaudir de les torres defensives, les restes de muralla, la seua catedral o els antics palaus d'estil gòtico-català.

Molt propet d'Alghero (es pot anar en vaixell des d'el port) o es pot anar en cotxe i baixar més de 600 graons que després cal pujar, una visita molt atractiva és la Grotta di Nettuno. Aixó sí, en estiu i a migdia no és fàcil però mereix la pena. A la tornada, un relaxant bany a la platja de Fertilia ens ajuda a refer-nos de la suada de la pujada anterior.
Deixem Alghero i hem de creuar la illa d'oest a est per arribar a Olbia. Abans passem per la segona ciutat més gran de l'illa: Sassari. Aquesta ciutat mereix un passeig pel seu casc antic abans de continuar la ruta fins a Olbia, que es troba al nordest de l'illa. Abans de endinsar-nos en ella, hi ha una opció molt sugerent: anar fins a Palau (uns 30 kilómetres al nord) i agafar un ferry que ens porte a l'illa Maddalena, que és un arxipièlag, al nord (just a l'estret de Bonifaci en front de Còrsega) on hi ha dues illes habitades, la mateixa Maddalena i Cabrera, que es poden recòrrer ràpidament amb cotxe. La carretera panoràmica de la primera no té cap desperdici. Aprofitar per banyar-se en les seues aillades platges tampoc.

De tornada a Olbia, ens trobem amb un poble coster amb molt d'encant també. És molt destacable la seua esglèsia romànica i cal passejar pel barri al costat de la mar. Des d'allí hi ha alternatives de platja més que interessants, no cal oblidar que estem dintre de la Costa Esmeralda i la mar fa honor al seu nom: jo citaré aquells que vaig anar: el Golf Aranci i la cala Brandinchi, prop de S. Teodoro.
Continuant la ruta cap al sud i endinsant-nos a l'interior de la illa, en una zona no molt habitada, trobem Nuoro, una ciutat de les que poseeixen un encant especial. Té l'atractiu de ser el lloc de naiximent de l'única escriptora italiana que té el Nobel de Literatura, Grazia Deledda. Des d'allí hi ha una excursió imprescindible, que ens porta fins a l'est a la ciutat de Cala Gonone. Des d'allí podem agafar un vaixell que ens portarà (després de passar per la Grotta Bue Marino) fins la Cala Luna, una de les platges paradisíaques de Cerdenya i una experiència que no us podeu perdre.

I arribem al punt final del nostre viatge: Cagliari. La ciutat més gran de l'illa i que ens va sorprende agradablement per la seua part vella, amb una catedral romànica, una torre defensiva i les restes d'una muralla que envolten una part antiga d'alló més captivadora. Per completar la visita, a l'oest de Cagliari hi ha dos llocs que mereixen també perdre un poc el temps: un és Marceddi, un autèntic poble de pescadors on vam gaudir d'un dinar de tot tipus de peix que no oblidarem mai i Montevecchio Marina, una platja amb unes dunes espectaculars i a la qual s'arriba després de deixar Montevecchio, amb unes mines abandonades que denoten un passat industrial en l'illa.
Per últim, i com a complement per a un viatge profitós, Cerdenya destaca per dues coses molt importants: la qualitat de la seua cuina (gaudireu molt menjant, sobretot si us deixeu aconsellar per la gent d'allí) i per l'amabilitat de la seua gent. Per a disfrutar d'allò més bé.

diumenge, 1 de març del 2009

La Ruta del Císter (Tarragona)

Un dels molts atractius de la província de Tarragona (tot i que una part és a Lleida) són els tres monasteris cistercienses que s'alcen a no molta distància de Tarragona: Santes Creus, Poblet y Vallbona de les Monges. Malgrat que tant a la oficina d'informació i turisme com en el mateix Santes Creus (primera parada del viatge) em van dir que era quasi impossible visitar els tres monasteris el mateix día (els horaris són restringits i les visites solen ser guiades, per la qual cosa tenen les seues hores), vaig partir amb la idea de veure els tres en una jornada, en un dels meus viatges astrals (fent publicidat del meu opel, és clar).


La visita comença en Santes Creus. Per això cal dirigir-se per la carretera nacional fins Valls (després de pasar unes quantes rotondes que posen a prova l'amortiguació del teu cotxe i la fiabilitat de les seues rodes) i desviar-se un poc cap el nord. No ens falta molt a adornar-nos, a l' acostar-nos per la carretera, la imponència de la silueta del monestir. Santes Creus és l'únic dels tres que actualment no està habitat. La qual cosa propicia que la seua visita siga l'única que pots fer al teu aire, tot i que m'en vaig acoplar a una proyecció per un col·legi de la zona (per sentir-me com a casa) en la què es mostrava la vida cotidiana dels monjos durant l'Edad Mitjana. En aquest punt ja t'has cansat d'escoltar allò del Ora et labora tan característic i comences a preguntar-te que m'opinarà Ratzinger Z d'aquesta ordre, que, no vull malinterpretacions, qüestiona els principis de Sant Benet, tot i que siga per portar-los encara més a l'extrem. A l'entrar al poble, ens trobem amb la façana de l'església i hem de buscar la porta principal en la seva part dreta. La seva grandiositat fa que el passeig captive els nostres sentits. Com no, cal destacar el claustre, principalment gòtic en tres de les seves quatre parts, i que destaca perquè les seves columnes, que van més enllà dels vegetals i geomètrics tan típics de l'austeritat cisterciense per a presentar representacions animals i humanes, amb uns resultats cautivadores. La imponència de l'església també és enorme, així com la sala capitular o el dormitori. L'aliment espiritual és innegable en aquesta jornada, així que per a compensar, fa falta un aliment més material. És una sort que un bon amic hagi fet aquesta ruta una setmana abans, doncs m'aconsella un lloc en el poble de Montblanc (poble medieval, amurallat i del que no puc gaudir dels seus carrers tot el que volgués per la contínua pluja que m'acompanya), famós per les seues calçotades o els seus caragols. No obstant això, em decante per altra especialitat: escalopines de foie amb "ceps" a la reducció de Pedro Ximénez. Encara baveje com aquest gran mite de finals de segle XX que és Homer Simpson al recordar semblant sabor. I per a postres un pecat de xocolata. (Viva el pecat, he d'afegir, i si és de xocolata, doncs millor encara). I així, havent dinat, sense perdre temps per a cobrir l'objectiu, m'encamine al proper Poblet (tot just a 8 kms. de Montblanc).


El primer que sorprèn és porta reial que serveix com entrada. Si no fora perquè estic envoltat de vinyers i muntanyes, creuria que seguia a València, davant una rèplica bastant aconseguida de les Torres de Serrans o les Torres de Quart. Aquí la visita ja és guiada, i recorrem la gran majoria d'estades avui no ocupades pels monjos (que no es deixen veure davant els turistes). Dintre del majestuós claustre destaca el safareig, d'una singular bellesa. És especialment bella la sala capitular, que no podem trepitjar, encara que sí veure des de l'entrada. També impressiona pensar en el que va anar el scriptorium, avui ja amb ordinadors, connexions a internet i pocs manuscrits i incunables o rars. I és que el temps passa inexorablement per a tot el món. Un dels al·licients, he de reconèixer-lo, per a fer la ruta del Císter, va anar rendir l'homenatge merescut a Jaume I (el fet d'haver estudiat en un col·legi que duia el seu nom, haver llegit el Llibre dels fets, i l'herència cultural que ens va deixar) davant la seva tomba. Per a això, hem d'accedir a la imponent església, que, a més d'un altar major, d'estil renaixentista, molt interessant, alberga les tombes de diferents reis d'Aragó, com Martín l'Humà, Juan I o Alfons el Magnànim. En la secció fotogràfica apareix aquest últim juntament amb la tomba del Conquistador. Després d'acabar la visita a aquest impressionant monestir, decidisc que mereix la pena intentar arribar a temps a Vallbona de les Monges (ja en la província de Lleida). Prenc una comarcal adreça Tàrrega i Andorra i en menys de tres quarts d'hora em trobe en el perdut paratge de Vallbona.


És el monestir més petit dels tres i en ell actualment hi ha una comunitat de 13 monges (que es deixen veure per allí sense la major objecció). La visita també és guiada i assec no recordar el nom del guia per a donar-li les gràcies per la seva experta explicació del recinte i de la història del monestir. És molt curiós en Vallbona, que el poble està completament pegat a les parets de l'església del monestir, la qual cosa és degut al fet que després del Concili de Trento (sí, aquell que va propiciar que Felipe II adoptés els seus resultats com llei d'Estat, convertint-nos en un estat més papista que el mateix papa) s'obligava que no existís cap convent femení apartat del mundanal soroll. Per això, l'abadessa que regiria la comunitat en aquell moment va donar part de les seves terres, per a crear el poble de Vallbona i, d'aquesta manera, no haver d'abandonar un monestir que tant temps habitaven. De la visita, tot just es veuen l'església (on està enterrada Na Violant d'Hongria), la sala capitular i el claustre, que no és rectangular, sinó trapezoïdal i en el qual s'aprecia, com en totes les altres dependències, que aquest monestir segueix molt més fidelment la sobrietat i contenció que tant pregonen els cistercienses. Potser allí radica el seu especial encant.

divendres, 13 de febrer del 2009

Dubrovnik


Per començar aquest recorregut pels llocs vull fer-ho amb la bellísima ciutat de Dubrovnik, l'anomenada "perla del Adriàtic". La vaig descobrir l'estiu del 2007 en un viatge per Croàcia, que incloïa principalment la costa adriàtica.
Com a data curiosa que parla bé de la seua imponència, hem de recordar que va ser el primer conjunt ciutadà que va entrar a formar part del patrimoni de la humanitat per la UNESCO... I és que la vella ciutat de Dubrovnik, que s'estén dins dels dos kilòmetres de muralla que la voregen et transporta a èpoques antigues i únicament la presència constant de turistes et fa adonar-te que estàs al present. Des d'el segle XIV va aconseguir la independència completa i va ser coneguda com la República Independent de Ragusa. Per la qual cosa la bandera de la ciutat és blanca i té el lema llatí "LIBERTAS". A més, a la fortalisa Lovrijenac, hi ha una inscripció que proclama una dita dels ragusians: "NON BENE PRO TOTO LIBERTAS VENDITUR AURO", és a dir, la llibertat no es ven ni per tot l'or del món. Destacar llocs d'aquesta ciutat és molt complicat, perquè faria l'article inacabable... vages per on vages i mires cap on mires estaàs gaudint d'un espectacle únic i irrepetible. En primer lloc, la muralla, que es pot recòrrer a peu i que ofereix una visió de les teulades, amb eixe color roig tan característic -que la destrucció dels bombardejos ha fer canviar un poc la seua tonalitat-, de la mar (ací l'horitzó sí arriba a veure's), de l'illa de Lokrum, un xicotet paradís natural a menys d'un kilòmetre de la costa o la resta del territori cap al sud, que marca la frontera amb la propera Montenegro. Si ja baixem al terra, entrarem per la porta situada al Nord, la porta Pile. Ella ens porta al carrer Stradùn o Placa, que és el carrer principal va fins a la porta del sud, la de la mar (la porta Ploce, que ens porta al bell port antic). Aquest carrer, era un canal que separaba l'illa de Ragusa de terra ferma i es va construir al segle XII. El primer que trobem a aquest carrer és la font gran de sant Onofre, amb catorze raigs d'aigua que cauen de manantial i que inclús en els dies més calurosos (com els que vam passar) et dóna aigua ben fresqueta. Just al costat, ens trobem el imponent Monasteri franciscà, que poseeix un bonic claustre i una farmàcia que funcionava des de 1317, convertida actualment en un interessant museu. Arribant a la fi del carrer (havent deixat els simètrics edificis que actualment estan destinants a l'efecte del turisme), ens trobem el bonic Palau Sponza (amb una bella façana renaixentista) i que dins té un xicotet claustre molt curiós. En front, fent una placeta, la plaça de la Lògia, domina l'esglèsia de sant Blai i en mig de la placeta l'estàtua de Roldán, com a símbol de la llibertat. Al costat, la torre del rellotge, que domina imponent des de la fi del carrer principal (i que ofereix a dos figures de metall que fan sonar la campana cada hora). Si continuem cap a la dreta, arribem a altres dos edificis principals: la catedral barroca i l'impressionant Palau del Governador (el que va ser el centre de la vida política i administrativa de la República de Ragusa). I ja eixim per la porta Ploce (la del Sud) i arribem a l'antic port de Dubrovnik, des d'on ixen actualment moltes barques per a anar a Lokrum, a Cavtat, o a recòrrer llocs un poc més allunyats.  És molt dur deixar-te coses per contar de Dubrovnik (la torre Minceta, el Fort de Sant Joan, la petita fortalesa, el monestir dominicà), però calia resumir un poquet. Simplement un últim record de Dubrovnik. Just cap al oest és el únic lloc on no hi ha porta d'entrada com tal (és la part que dóna a la mar), però sí hi ha un parell de portes xicotetes que ofereixen un lloc idílic per prendre qualsevol cosa mirant com el sol es posa, o gaudint a la llum de la lluna (imprescindibles les dues coses si un passa per Dubrovnik).

Finalment deixe algunes direccions d'interés:
Turisme de Dubrovnik
Més turisme de Dubrovnik
Turisme de Croàcia (en castellà)

dimecres, 11 de febrer del 2009

Benvinguda

Un dels plaers més apassionants que pot tenir l'home és el de viatjar. En aquest nou espai vull compartir amb vosaltres açò: dels llocs més petits com el de la imatge a les grans ciutats, sempre amb la intenció de captar els aspectes més atractius. Ací podeu veure la font del bell poble de Benialí (La Vall de Gallinera), a la comarca de la Marina Alta, a Alacant.